Somnis de maduresa

                 Estirat al sofà, on totes les coses passaven, va tenir una idea. Volar. Va tancar els ulls dolçament i poc a poc les seues cames van sortir del corredor habitual per a gaudir de la llibertat. Sortejar la barana del balcó no va ser fàcil. La por bloqueja als principiants, va pensar. Però hi estava decidit. Va caure una mica donat l’impuls que va obtenir del seu cos, però de seguida va remuntar. La vista des de dalt de la plaça que besava els peus de sa casa no fou res espectacular. Encara volava a l’altitud del seu pis. Poc a poc, va anar guanyant més en altura que en distancia, i va obtenir una imatge més o menys global del seu poble. Tots els terrats, tots els secrets, tots els amagatalls perduts que no es veuen des de la línea per on la gent camina a diari. Tot s’obria per ell, solament per ell, com un regal que un es fa a si mateixa en la més pura clandestinitat. Les avingudes, poques però ben plenes de mestresses que van cap amunt i cap avall esperant l’hora de fer el dinar, s’anaren convertint en fràgils fils de diversos colors canviants. Dues cases o tres, i poble acabat. I horta, tot horta, i en cada camp fileres arreglades de tarongers, i en cada fila, petites branques acabades en pinzellades de color que trencaven la monotonia de la natura. De sobte, tapissos verds, de molts colors verds, i alguns grocs que recordaven a fruits que tarden en ser escollits pel seu camperol privat i exclusiu. Una sèquia, com una canal per on l’aigua no xorra a les cases, llisa, petita, amb un finíssim fil de plata en forma d’aigua clara. I un altre poble, i un poc més enllà un altre, i al fons un ben gran. Una manta de pocs colors que acabava en un prec blau i de vegades blanc. La mar és com un prec continu, com una cridada d’atenció a cada ona que mor. I la gran ciutat impassible, no es gira i es devora per fer –li cas. Així dia, rere dia, rere món. Va anar cap a la mar, per saber com es veia el monstre des de dins, des de la perspectiva impossible per a qualsevol vianant. Rodejat de blau i de mar, pogué notar que les ales li defallien. No estava acostumat a volar, no estava acostumat a moure’s, i l’esforç havia sigut més gran encara que quan va anar a comprar dos ous i sal que faltaven a casa. Per la mar, sortejant gavines i edificis que trencaven l’harmonia visual, va tornar on el golf de valència sembla que tanca en forma de torres cilíndriques. En Girar cap a terra endins, de nou, la llum va fer un joc màgic. Com saludant-lo, tot es va tornar d’un roig, taronja, groc espectacular. El sol deia adéu majestuosament quan va tornar a la plaça. Li va costar frenar, tant serenament com anava volant. En apropar-se a la barana del balcó de nou, per a entrar a la casa, un nou, però tan vell sentiment de culpabilitat i nerviosisme el va envair. De nou a casa, de nou a les sensacions d’un mateix. Es va seure al sofà, on ocorrien totes les coses, i intentà asserenar-se mentre acabava, lentament, la nocturna 9 de Chopin. No va voler obrir els ulls quan la filla li va dir que tenia el sopar a punt. No va voler obrir els ulls i comprovar que anar a la taula era tota una vida, després de recórrer tants kilòmetres lleuger, entre gavines. Lleuger, com la llibertat quan s’expressa. Lentament, amb els ulls tancats, baix l’oberta mirada de la filla, va anar cap al llit. Va notar les seues cames més lleugeres que quan la vista li sol dissenyar els passos. Lliure de nou, encara que més lent, es va posar al llit per veure passar sossegadament un altra nocturna, que estava molt lluny de ser la 9, però que portava olors d’horta i brises de mar al capvespre.

Cuando el amor es ciudad

        Nardos, arcos, luces, paseos. Rincones, plazas, fachadas pintadas que miran al cielo en perspectivas falsas. Estatuas que hablan de pasados imperiales y de tragedias de guerras. Bares con carteles pretéritos y cerámicas que recuerdan el costumbrismo castizo y genuino. A partir de aquí, nacieron los demás. Calamares y cocidos. Chotis que parecen Sardanas, Sardanas que recuerdan a Chotis. Teatros escondidos donde la atemporalidad se inserta en cada uno de los espectadores que compran apresuradamente un billete a la evasión. Museos donde recorrer arte y ocultismo. Calles empinadas y estrechas sin ser juderías, ni morerías, ni cristianías. Letras repartidas y apretadas en centenares de librerías viejas y nuevas y viejas. Confesiones tras un vino iluminado y escandaloso. Obreros ataviados con sus mejores galas laborales que cruzan castellanas o Atochas sin mirar hacia arriba. Grandes vías con grandes edificios que susurran una historia exitosa de ambición y vanguardismo. Trenes a los mismos destinos que homenajean cada día a los que no pudieron terminar su cometido. Recuerdos de franceses abatidos y auxiliados frente a una puerta solar. Excentricidades pasadas con medias a rayas y pelos rojos encrespados. Dinero que corre por barrios con nombre universitario que cogen todos los días un metro al tranquilo infierno.  Noches concurridas de autobuses a todas direcciones y viandantes que reclaman un lugar en el mundo. Gente que se reencuentra, gente que llora y que ríe, tal vez por lo mismo. Ritmo sosegado dentro de una melodía ametralladora. Reflejos de luces nocturnas en el asfalto. Poesía, lectura y más poesía en prosa, en verso o en diálogo. Balcones que recuerdan como cambiaron la bandera de un dia a otro mientras se prometía que no pasarían. Ventanas que presenciaron mil luchas, quinientas alternativas, cien mentiras y cincuenta amores. Pizarra encastada en tejados de tinte austriaco Majestuosidades que implican al más pobre a vivirlas como propias. Ciudad donde el extranjero que la ama es un amor más con el que coquetear e incluso llegar a la cama. Yo tengo dos casas, una es así y la otra es la mía.

Elegi a una Numància entre flames

          L’home està lligat a la seua terra d’una manera incondicional. No parle de política, ni de treball, ni d’edificis espectaculars. Parle d’un dia a dia, d’un sentiment que potser roman amagat fins que està amenaçat.

           Aquestos dies hem vist com un incendi portava tantes llàgrimes a tants ulls que es feia impossible la no-reflexió sobre l’home i la seua terra. La vall d’Albaida es desfeia en foc i aigua, i seguíem esglaiats l’enfrontament veient com guanyava el primer sense pausa ni remei.  A 500 metres de Bocairent van arribar les flames. A 500 metres la desgracia, A 500 metres la resistència numantina contra un exercit armat amb oxigen i vent, a 500 metres la por, a 500 metres un món que s’acaba davant un macabre espectable que trenca cors propers i llunyans. A 500 metres el terror i al cor la terribilitat.

          No serà fàcil per als bocairentins veure cada dia quan van al treball la serra els que els donava bona vida i bon “herbero” feta una cendra d’odi i desconsol. No serà fàcil passejar quan el sol daura els verds i els marrons naturals i veure, en lloc del paisatge habitual i amable,  el gris que no reflecteix pau, ni vida, ni perdó.

        Quan mor un pi, mor un tros de cor de tots aquells que l’han vist i gaudit dia rere dia. No, no es romàntica ni ecologista la idea. Aquest sentiment no entén de res més que d’ humanitat, de quotidianitat. Històries d’amor ocultes que quan es destapen sempre ho fan tràgicament i amb un nus a la panxa que crema quasi més que les flames que devoren la serra i la terra.

Sé que en cada pi cremat, ha mort un tros de cor de cada habitant de la Vall d’Albaida. Però sé també que els trossets que hi han quedat vius miren a hores d’ara, amb més força que mai cap a Mariola, l’ eterna serra tota a floretes, sí, tota a floretes, no, tota a floretes. Es ahí on queda l’esperança, es ahí on hem de mirar tots per somriure de nou.

Per a Franky.

Sospir per un Tirant que no arriba

Hi havia una vegada a un edifici dos donzelles anomenades Carmesina i Teresa. Carmesina era coneguda per la seua tendència al desordre i tenia un caminar estrany que molts pocs advertien. De Teresa solament direm, per a fer-se una idea, que al barri li deien la “ben plantada”.

Carmesina experimentava una forta sensació quan pujava al pis de Teresa que quedava justament dalt del seu. Aquella casa estava molt ben decorada. Però no era solament aquella decoració impúdica i oberta el que la aborronava. Era l’esperit que es respirava. Teresa sempre somreia, malgrat que tingués problemes seriosos amb molts dels seus veïns. Sempre pensava que viure millor seria possible. Aquesta actitud feia que la seua casa fora especial per a Carmesina. Hi havia quelcom de llibertat en aquell habitatge. La família que vivia dalt d’ella, la de Teresa, es sabia família, i això li agradava moltíssim, pot ser perqué era allò que a ella li faltava.

Sovint, després del sopar, “la família de dalt” cantava i dansava fins la matinada. Tots junts, avis amb nets, cunyades riques amb sogres pobres, fills maleïts amb cosins afortunats. Carmesina escoltava les veus, sempre expressant-se amb una llengua que coneixia molt bé, però que dia a dia la seua mare li havia remarcat que era impossible que entengués. Però ella no li feia cas, i es quedava, encantada, participant de la festa, malgrat que sentira una tristor al cos que de vegades la ofegava. No era el no pertànyer a eixa família el que entristia a Carmesina- doncs sabia que en el fons estava emparentada directament amb ells- sinó el saber que la seua casa mai faria aquella olor a unió i identitat, a reivindicació i origen.

La veritat és que Carmesina no havia tingut gaire sort. La seua casa era d’una decoració que no li agradava massa perquè li recordava a quan volgueren llevar-li el cognom. Sempre plena de crits i de conflictes, Carmesina havia estat temptada alguna vegada a abandonar l’edifici. Dintre de sa casa sempre l’esperava la seua mare, amb vestit nou i suspicàcia per si aquella vegada havia decidit no baixar més i quedar-se en el pis de dalt. Sempre li deia que els gustos de la joventut eren com els de Teresa, però que en créixer, les coses es veien diferents. En veure-la i escoltar-la, sentia pena per ella, i pel seu pis que no hauria d’entendre d’edats. El seu pare havia decidit abandonar-les, el germà feia sovint coses inconnexes. Per tant, i com a resultat del panorama familiar i decoratiu, mai dansaven en arribar la nit, ni cantaven en cap llengua que els fera ballar més fort .

Hi havia, perquè no dir-ho, una gelosia tan innocent com humana, en Carmesina cap a Teresa i tot el seu món. Tot i això, quan agafava un tren per a baixar el pis que els separava, ocorria una cosa meravellosa que Carmesina mai es va poder explicar.

Xafava el replanell de baix i li pegava una ullada de complicitat a la porta de la seua caòtica casa. No feia olor a unió la seua casa, però en baixar sempre entenia que per molt que es passés la vida somniant amb un pis com el de dalt, calia estimar el que tenia, i si no haguera calgut, tenia la seguretat que l’hauria estimat igualment. Pot ser era lleig el que tenia, però els seus passos sempre la conduïen, misteriosament, a la mateixa casa, la seua…

I malgrat tot, de nou en terra pròpia, malgrat que de vegades aliena, renaixia la il•lusió per redecorar-la i poder dansar tots junts algun dia. Desconnectava dels crits de protesta pels seus pensaments i de la seua terribilitat familiar, i es descordava la brusa.

Amb els pits alliberats, esperava a Tirant, que ja tardava més del compte en arribar.

25 d’abril, la dansa del vetlatori del 1707

        El meu país té costums ben estranyes. Solem celebrar les coses tristes, i les convertim en festa, música i color, sense oblidar per això la terribilitat del moment. No ens val quedar-se a casa maleint les pèrdues que origina l’atzar. Ens agrada riure i mirar al futur. Ens agrada trobar el consol en qui ens reconeguem, en qui trobem xarxes identitàries, a qualsevol dels nivells culturals o geogràfics que puguem trobar.

        Al segle XVI hi existia un ball, que ha perdurat fins avui, anomenat “la Dansa del vetlatori”, que ballaven els veïns d’un poble quan es moria un nen petit, menor de 7 anys. Quan es moria un albat. A la nit, mentre els pares vetllaven resignats les despulles mortals del nen, a la porta de la casa començava aquest macabre espectacle, que podia durar hores i hores, fins que es feia de dia. I així celebraven la tristesa, l’angunia, i així, tanmateix, naixia l’esperança. Aquest ball em captiva, i em captiva la manera d’aquella gent per extraure les forces quan el cor s’esglaia contemplant la injustícia de la vida…

        El 25 d’abril, al meu país és festa, malgrat que tots treballem si no cau, com aquest any, en cap de setmana. El 25 d’abril es un dia de tristesa, de reflexió per tots aquells que moriren, si bé no encara per una pàtria, sí per conservar les llibertats que veien perillar, i que finalment no solament perillaren, sinó que efectivament es van perdre. El 25 d’abril ens recorda que algun dia vam ser nosaltres mateixos, i ara ja no ho som, malgrat que ho sigam. Simplement això, terriblement això.

        El meu país es ben estrany, perquè transforma aquesta tristesa de pèrdua de Furs en reivindicació, i la gent ix al carrer, i celebra allò que vam perdre amb música, color i crits. Com a la Dansa del Vetlatori, baix una data trista, que altres cultures maleirien per ser una pèrdua significativa, s’articula un ball, tan senzill com una passejada pel carrer, que recorda que en el contrast està també l’empatia, i que maneres d’afrontar la vida, hi ha moltes més que un plor, una resignació o una frustració relegada a l’espai privat .

        El meu país fa de l’amargor un fet alegre, una excusa per prendre el carrer i fer sentir de manera solidària el recolzament. Tan se val si és un nen petit el que mor o les lleis de tot un poble, al meu país es balla fins que es fa de dia. Transforma la terribilitat de l’absència en terribilitat de presència, i les tristeses més tristes en graciosos moviments de peus i crits de dolçaines embogides. El meu país té costums que em segueixen sorprenent, i pot ser això fa que l’estime una mica més en recordar-les.

Pedrito o la extraña historia de haber nacido de una nube

        Pedrito se cayó de una nube y así nació. No se hizo daño al nacer, porque cayó encima de un algodón de azúcar gigante. El trauma del alumbramiento se lo ahorró, los demás también. Pedrito creció no se sabe cómo, apenas tenemos datos. Aprendió el valor de la amistad y algunas veces el de la decepción, aunque el algodón de azúcar le perseguía siempre para que la caída fuera más floja.

        Recuerda mucho Pedrito el día en que le tocó una piruleta y no sabía cómo comérsela. Le habían dicho que el azúcar destrozaba los dientes y provocaba unos extraños gusanos en la tripa. Pedrito la comió, poco a poco, no sin a veces mirarse el ombligo y sentirse procupado por si los extraños bichitos se estaban instalando en su interior. Recuerda pedrito que cuando tuvo la piruleta se entusiasmó, pero pronto se acordó de lo feliz que le hacía el chocolate. Pedrito era así, le gustaba el chocolate, mucho más abundante y fácil de conseguir que la piruletas, aunque estas últimas estuvieran mucho más codiciadas. El chocolate le daba vida, pero tenía una piruleta en las manos, y no la iba a desaprovechar.

        Todo esto me lo contó Pedrito cuando le conocí en el infierno, muy lejos de la nube que le dejó caer y del algodón de azúcar que le recogió. Al infierno había bajado inducido por mí, momentaneamente, y a veces dudaba de si era lo correcto.Le vi aquella noche riendo porque yo no paraba de hablar con todo el mundo sin conocerles. Se estremecía cuando le decía “¿Quieres que vaya y le diga…?”. Pedrito asentía divertido, pero me frenaba cundo me veía dispuesta a hacerlo. Así era Pedrito, discreto, formal, paciente.

        Pedrito estuvo contando aquella noche los barriles de no sé qué taberna cuyo misterio descubrió minutos más tarde; estuvo paseando por unas extrañas calles, entusiasmado por la aventura, mientras los ojos se desorbitaban intentando captar la esencia de todo, como un niño en una feria. Bailó toda la noche y cantó aquellas canciones que conocía y que hacía años que no cantaba. Bebió un par de claras, un par de sorbos de vino de Madrid y del bajo Aragón y un par de cubatas de Ron con cola. De par en par, parecía que era la primera vez, y en realidad para algunas cosas era la primera vez, como confesó en un metro dirección centro- infierno. Se podría decir que Pedrito era el punto más alejado del infierno, pero cuando estuvo allí, sobrevivió gustoso de la panorámica, quizás porque en su pequeña maleta metalizada guardaba un trozo de su algodón de azúcar.

        Me contó que pronto volvería al infierno para lamer piruletas. Quedé completamente convencida que si había alguien que podía convertir el infierno en un sitio amable y habitable era precisamente Pedrito, el niño que nació de una nube y fue a parar a un algodón de azúcar.

Quan la passió ve de fora

          Les processons de setmana santa sempre m’han produït una sensació entranya al cos. M’emocionen, m’impressionen, em transporten cap a un camí de Nirvana, de connexió amb joquesequé. Estan fetes per a això, i jo, que sóc receptiva, capte perfectament la terribilitat que desperta la passió, no com a fenomen religiós, sinó antropològic, humà. Com l’home és capaç de crear tot un imaginari cada any reapareix amb força, amb tota la força que el mot “passió” pot arrancar.

          A la figura de crist crucificat estem molt acostumats, però a la solemnitat amb la que el passegen els membres de les confraries arreu de tot l’Estat espanyol, no. La mort ha de ser dolorosa, quant més millor per a que l’home experimente l’alliberació de la resurrecció. La mere de Deu de la soledat ha de ser allò més desconsolat i terrible possible, per a il•lustrar-nos l’escletxa irreparable que deixa, no solament la mort, sinó el traumàtic camí cap a la mateixa.

          L’art barroc m’emociona profundament, perquè transmet tots aquestos sentiments nus. Quasi com l’avantguarda, els seus artistes retracten el concepte, i batejen el concepte en forma de verges o de crists: el de l’agonia,el de la bona mort, la dolorosa, la penitent… No es solament art sacre, és l’art de la terribilitat humana.

             Divendres Sant la soledat està més sola que mai i la mort es més tràgica que mai. Tot està preparat, la música, el vaivé dels passos, les llums dels ciris, les flors roges com la sang. Qualsevol que tinga sensibilitat capta d’una manera directa aquesta transgressió espiritual. Aquest sentiment contingut. El divendres Sant ningú fa preveure la resurrecció, per molt que la tradició ens ensenye que arribarà. Es la nit del patiment, del silenci, la nit de les espines i els ulls mig tancats de dolor. No faltaran els que diguen que aquesta entrada te un sabor religiosos, tant se val. La setmana santa no es només afirmar que Deu existeix, cosa que deixe per als devots, sinó una tradició que parla de camins poc recorreguts per l’esser humà. Divendres sant és l’única nit de l’any que almenys els creients experimenten una experiència que els es aliè, que no prové del seu cos, però que el viuen endins. S’enfronten cara a cara, es disposen voluntàriament a viure el dolor, que constantment intentem tapar a la nostra societat.

            Solament uns pocs valents no creients obrim la ment a tan gran espectacle i el vivim com una oportunitat a enfrontar-se a la immensitat humana, malgrat que siga per una nit i de franc, sense conseqüències per a la nostra pròpia vida. Pot ser la setmana santa siga l’únic espai on es puga experimentar aquest tipus de terribilitat amb aquestes característiques amables. Tenim por al patiment, i a setmana santa es riu de nosaltres agafant per sorpresa el tractament que ens fem amb cotó en pel dia a dia. Sense cap mur de contenció, ens mostra allò que ens esglaia silenciosament, allò que temem… la sang, la traïció, la solitud, l’amargura, la terribilitat quan és dolorosa. ..

          Voltegen ara mateix les campanes del meu poble. Un Crist ressuscitat dona pas de nou al soroll, a la normalitat, la festa a la que estem acostumats… i a les teles que fins l’any que ve taparan tot allò que ens fa patir. Una pena.

Las palabras transexuales o el delicado baile de las lenguas

Las palabras que empiezan por /a/ tónica, si son femeninas cambian su artículo por masculino, no perdiendo por ello su condición genérica primitiva. Es por eso que el agua es cristalina y pura, y el águila es depredadora, un ave agresiva y terrorífica. No señores, no todo es lo que parece. El agua no es cristalino y puro, ni el águila es depredador, y mucho menos un ave agresivo y terrorífico. Lo sabemos desde siempre, pero no nos hemos plantedo el porqué: el extraño caso de las palabras transexuales. Palabras femeninas que en su salida pública se convierten aparentemente en masculinas por llevar delante un estigma del que nunca se salvaran.

El lenguaje nos cuida y nos mima con la misma intensidad con la que nosotros deberíamos hacerlo. Nos protege de las redundancias y de devaneos de lengua innecesarios. Nos asegura el ritmo, nos enseña a bailar. Nos acuna y nos prefiere antes que a sus palabras, creando unas extrañas clases sociales entre ellas.

Palabras que siguen reglas, palabras que son excepciones, palabras que cuando todo estaba dispuesto, les tuvieron que cambiar el  artículo, o quién sabe si añadir alguna diéresis por capricho de que sus hablantes encontraran cómodo su uso. En el Valenciano, por ejemplo, la diéresis fue el último recurso de salvación porque la dictadura de las tildes no dejaban acentuar palabras que si nó se hubieran pronunciado mal. Me gusta la diéresis del valenciano. Es una válvula de escape, una esperanza a que todo tiene solución. Un caso parecido al anterior.

Unas y otras son palabras que se consiguen escribir bien, pero muy poca gente entiende. Palabras destinadas a modificarse para gloria y facilidad de sus hablantes. Herramientas por las cuales o bien se convierten en palabras transexuales, o bien les sale una pigmentación extra en su piel. Palabras destinadas a descoordinar el baile ortográfico para que podamos bailar cómodamente entre nuestro léxico, cada uno el suyo.

Yo no sé si la lengua castellana es un tango o una sevillana, pero desde luego, el valenciano es diferente melodia. Evita la transexualidad del castellano ofreciendo el paso de la apostrofación. En cambio, nos llena de piruetas con la diéresis o los acentos diacríticos. Cada lengua marca un baile cuando la hablamos…  hecho por y para que bailemos toda la noche.

Es pot historiar l’amor?

Seguim pensant que sentim amor com una cosa innata? Som hereus de tota una tradició d’estimar de una determinada manera? Qui fou el primer que va estimar algú i baix quins preceptes ho va fer?

L’Amor Cortés medieval és pur i inassolible, però no terrible. Al segle XVIII la passió i l’erotisme s’insinuen, al XIX es transforma en ideals que mai es materialitzen, i al XX ja és més que explícit. Molt esquemàtic i reduccionista, d’acord. Però… de qui som hereus? És més, hi ha un patró comú per a l’amor del segle XXI?

Francament, pense que molta gent filosofa sobre l’amor i molt poca reflexiona sobre les arrels que té. A una societat on ser romàntic significa regalar flors i fer dues rimes fàcils, i on l’amor pareix que siga un tresor que o s’atansa o et condemnes al paradigma de la inferioritat, no  crec que es dedique molt de temps a la reflexió de baix quins paràmetres estimem.

Què busquem? Qui ens ha posat eixa determinada idea en el cap? Som un Ausiàs March pregant als Deus una tornada per a reunir-se amb l’estimada, o som un Werther que mor d’amor? Som, potser, un Estellés i acabem reduint-ho tot a unes bragues de vint duros?

Si creguem en la democràcia és perquè els nostres avantpassats establiren un discurs d’igualtat que va calar. Si creguem en els diners es per que un dia es va formar una societat de consum. I l’amor? Perquè seguim creient en l’amor com un sentiment impermeable, immutable i etern?

La nostra concepció de la vida està plena de responsables amb noms i cognoms. La nostra idea de l’amor, també. Assumim-ho i serem més lliures. Que cadascú trie un patró, però que el tracte amb conseqüència i que senta el pes dels segles sobre les seues esquenes. Estimem, però no oblidem que es un invent, i que com  invent que és, l’home pot prescindir d’ell. Altra cosa es que ens vullguem veure en una situació que ens obliga a reflexionar una mica més…

Barcelona: entre el nèctar i el verí

Barcelona és una poma enverinada. Tot el seu romanticisme i modernisme elegant conviu amb milers de cotxes que erosionen la pedra i l’ideal d’exclusivitat de la burgesia. Ciutat olímpica amb pol·lució interna i externa.

Barcelona és una poma enverinada. L’ordre de l’eixample amaga un desordre molt més implícit: el de la desorientació. Ciutat amb Call i perifèria opulenta. d’estrets carrerons i amples avingudes, sensació ara de recolliment i abraçada, ara de fatiga i abisme.

Barcelona es una poma enverinada. Pots dormir el somni cansat esperant que un Princep vinga a rescatar-te, i el príncep arriba, però a un hostal que et recorda que malgrat que la ciutat es màgica, no ho és el teu compte corrent.

Barcelona és una poma enverinada. En situació estratègica, mira al mar i a la muntanya de manera equidistant. Montlluic i tibidabo, barceloneta i port vell. Ciutat de sol, molt de sol, ciutat de fred, molt de fred.

Barcelona és una poma enverinada. I jo, Blancaneus, la menge cada cop més sovint. De vegades m’indigeste per la immensitat que comporta (allò terrible és allò inabastable per a l’ésser humà, i la Diagonal a hora punta, per mi, segueix sent-ho), i altres vegades la saboreje com un regal dels deus, com un caramel quan ets petit.

M’evoca terribilitat com una poma enverinada. És solament una poma, però conté tot el verí i tota la meravella dintre. Així  és Barcelona, dinàmica però cansada, avantguardista  i contemporània. Noucentista i embogida, pragmàtica i utòpica.

Muntaner i Tallers, Baixada de Sant Eulàlia i Via Augusta, General Mitre i Montcada…Plaça Catalunya i Sant Felip Neri! En definitiva, Barcelona es una pometa…però enverinada. El verí i el nèctar mai han estat tan a prop.